Ocres de Gósol

No he estat mai a Gósol però l’amabilíssim i atent senyor Josep Sindreu Vidiella, impulsor de les caminades multitudinàries de cada juliol al voltant del poble, insisteix perquè n’escrigui alguna cosa, i no li puc dir que no. No he estat mai a Gósol, però en tinc referències pel pare. Amb una colla d’amics també feia una excursió anual per punts diferents del país, coincidint amb la Puríssima. Algun cop havien situat el camp base a Gósol. Tornava a casa explicant-ne meravelles. Molts cops hi he passat a prop, amb cotxe. He vist els cartells que indiquen la direcció, però no m’hi he aventurat mai. Per què?

No he estat mai a Gósol però sé la importància que el poble i el paisatge circumdant van tenir en l’evolució artística de Picasso. Hi va sojornar l’estiu de 1906 amb Fernande Olivier. Venia de superar l’època blava i l’època rosa i a Gósol va introduir els ocres propis de la terra. Quan estudiava a la universitat en dèiem per aquest motiu l’època terral. Tres anys més tard, Picasso passaria uns mesos a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, amb la mateixa companyia. Picasso va dir: “Tot el que sé ho he après a Horta”. Hi va “inventar” el cubisme. Diuen que la parella no va ser ben acollida per la gent del poble per la seva condició d’”alliberada”. Gósol devia ser més afable perquè Fernande Olivier va escriure: “Gósol va ser una meravella. En aquelles altituds, en mig d’un aire de puresa increïble, per sobre dels núvols, voltats de gent amable, hospitalària, desinteressada, gairebé tots contrabandistes, vam poder trobar allò que tal vegada sigui la felicitat” Sé que es van allotjar a can Tampanada. Sé que Picasso va pintar gent del poble, entre ells l’amo de fonda. Sé que va extreure de Fernande un dels grans retrats. Per què no he estat mai a Gòsol?

El senyor Sindreu m’ensenya fotos del poble, dels seus voltants i de les excursions. Em fa observar que el Pedraforca, vist des de Gósol, no sembla el Pedraforca. Sempre se’l fotografia des d’un altre cantó. Com el Cadí: tampoc sembla el Cadí, que és mostrat habitualment des de la Cerdanya. On som, quan ens trobem a Gósol? La divisió comarcal diu que pertany al Berguedà. La provincial, que és de Lleida. El bisbat, el de la Seu d’Urgell; el partit judicial el de Solsona. Picasso potser no va ser informat del galimaties, però l’atenyia. D’on era Picasso? De Màlaga? De Barcelona? de París? D’Horta de Sant Joan? De Gósol? A París, la cosmopolita París que no tenia res a veure amb el poble de Gósol al quan s’havia d’accedir amb mules per un camí, Picasso havia deixat embastat el retrat de Gertrude Stein. El va enllestir de tornada, amb colors ocres. La retratada li va dir. “No m’hi assemblo”. Ell li va respondre: “Ja t’hi assemblaràs”. Passats els anys no hi ha altra Gertrude Stein que la de Picasso. Hi ha un altre Pedraforca, un altre Cadí: els que observen el senyor Josep Sindreu i els seus caminaires cada juliol. Ocre, terra, i el cubisme, que és mirar la realitat per molts cantons, que ja apuntava. Ja s’hi assemblaran. Hauré d’anar a Gósol.

Manuel Cuyàs, periodista